gener 19th, 2010

sentit i abolició

Posted in General by fuerza

En aquest últim apartat he volgut parla de l’obra en si de l’obra i el que representa, de la seua caracterització com a obra dels aspectes que abraça, de tot en general. L’obra com a discurs del mètode representa una via d’escapament de contacte de investigació, de sacrifici. I, no només això sinó també una Font de consulta per a molts dels ‘’valencians.’’cal remarcar el sentit del patriotisme o nacionals me que té alguna gent i que li impedeix veure de forma clara tot els que hi ha  veure, tota la informació i tots els mitjans de comunicació queden reduïts a una mena de paranoia que es fa la gent i que realment sense donar-se compte no veuen que tiren per terra tot el treball que temps  enrere ha fet alguna gent. Des de ací només dir que espere que la gent que visite el meu bloc haja pogut  veure el sentit de les meues intervencions, donar-li importància al context i a la història i abolir per tots els mitjans possibles el franquisme.

gener 19th, 2010

Hisòries d’amistat

Posted in General by fuerza

La pluja queia lentament. Gota a gota. Segon a segon. Un brisa freda li recorregué el cos. Allí estava ell, davall la pluja. No sentia fred, ni calor. No notava cap sensació, simplement una immensa ràbia mesclada amb una gran tristesa el dominava. Per que? Per que estava així? Ho sabia. Havia sigut la mort de la seva estimada. Ella havia desaparegut. La xica de la seva vida, la que en ell havia despertat un foc que mai havia tingut. La que havia reomplert el seu cor, el seu ser, la seva vida. Era la xica que li havia llençat la corda per eixir del pou d’obscuritat en el qual s’havia clavat. LA llum que el tragué del bosc de l’obscuritat. El far que aconseguí fer que arribarà a bon port. Si, eixa havia sigut ella. Li havia tornat l’esperança, al seu antic ser. Li havia fet recuperar la seva pròpia realitat. Havia aconseguit que trencara totes les seves capes innecessàries. O almenys l’havia ensenyat a quan utilitzar-les. Mai havia estat tan a gust en si mateix. Però ara… ara tot havia acabat. Ella ja no existia. Havien acabat amb ella. Ho pagarien molt car. Però comencem l’historia des del principi.

Era un dia solejat de primavera. El Sol estava fora i el cel tenia un blau clar molt bonic amb algun que altre núvol. Així i tot, feia fred. Un dia com els que li agradaven a ell. Anava passejant pel mig del terme quan escoltà unes veus. Allí hi havia dos homes armats, un xica i un home major. LA xica no estava acovardida, plantava cara als seus agressors. De cop i volta un dels homes disparà al cap del home major. I acte seguit apuntà al cap de la xica. No sabia perquè però corregué cap a ella  i l’aparta d’allí. El tret li ferí el braç a ell, però no li importa. Agafà la ma de la xica i la va fer córrer darrere d’ell. Els dos homes també corregueren al seu darrere.

Finalment va eixir aquell xic que havia conegut feia dos anys quan estaven empresonats i es va donar compte que els guàrdies que l’havien trobat no eren els mateixos que li havien propinat tants i tants cop de puny i puntellons.

gener 19th, 2010

un efecte que mai falla

Posted in General by fuerza

Per que estic alterat? Estic pensatiu i aparentment tranquil, però això significa que més nerviós estic, des de cert punt de vista. Es veritat, al nerviosisme tinc dues reaccions, exagerar la meua faceta infantil o tindre aspecte pensatiu i deprimit. Encara que el cor em baja a mil o mes alterat del normal pereix més tranquil i serio. Això te una explicació lògica, es per que si parle tot el nerviosisme acumulat esclataria, i tots s’adonarien. N o m‘agrada que la gent sàpiga que pense i a la vegada si. Si la gent sap el que pense em sent indefens. Per això quan més nerviós estic pot ser que més tranquil parega.  També el efecte de que soc gelat, encara que sols meu han dit tres persones, una estudiant de psicologia, un amic que em coneix de sempre (però que a lo millor simplement estava tantejant-me) i un anem a dir amic. No home. Però gelat no soc. Soc molt sensible, ho se ho note. Però per a que ho escric tot açò? Fàcil, vuic que la gent ho sapiga, encara que no vuic mostar-ho, necessite que la gene em conega, però em fa por. L’altre motiu es per a posar en ordre els meu pensaments, clar que també em relaxa i em buida. I ara per que estic mes nerviós del normal? LA meva intenció no era eixa, no volia que m’afectara, però ha sigut igual que l’ultima vegada, encara que mes lleuger per motius que se i que se que no vaig a trencar, impossible. Em sentiria fatal en mi mateix, per això no entenc per que estic nerviós, supose que els sentiments no es poden controlar, però si pots actuar en conseqüència, el temps ho curara. Es veritat, estic convençut. Però això no em tranquil·litza, després em demanen opinió i intenta ser més objectiu possible i se que conteste el que contestaria en situacions normals, però a vegades encara que siga la resposta que donaria em fa l’efecte que es subjectiva també. No ho se. Si  que ho se, es los dues coses, però que domina a  que és més subjectiu que objectiu o no? No ho se estic molt confús. Però en fi se el que he de fer i he de fer el que considere correcte. El que esta be. Que complicat ho fem tot els humans, veritat? En lo senzill que seria que tots férem el que ens abellira, que de fet ho podríem fer, però tenim autorestriccions. Autorestriccions que de fet em pareixen molt be. Inmillorables, ens fan humans, sino seriem simples animals. Per tatn la vida es simple, la compliquem els humans, per a que hi haja una millolr convivencia. Aixo es veritat. En fi, no vuic rallarme mes en este punt jo se el que pasa, i no vuic admetreu, no, mes be no vuic que m’afecte, però ja es masa tard, però pensava que no m’afectaria que estava solucionat, ai mare, el contacte fa molt, m’haguera tingut que distanciar, però no ho puc fer. Es impossible, al igual que l’any anterior, en Itàlia. Clar que en aquell moment era mes complicat que ara, ara és senzill sé el que he de fer. Això no es el que em preocupa. Se el que es el correcte i actuaré així. Em molesta mes que res la sensació que tinc, res mes, per que se com actuaré, a mes a més m’estan demanat consell des l’altra banda del problema i clar, vuic ser objectiu, crec que ho soc, encara que una part de la meva subjectivitat esta allí. Quan vaig acabar de pensar em vaig donar compte de que cinc minuts desprès anava a afusellar la dona en la qual havia compartit sis anys de la meua vida i tot vaig pensar per la merda del franquisme.

Realment es quan vaig aprendre el que era la vida el que et donava el que et llevava, tot el que un dia m’havia donat hui feia que m’ ho llevara  jo.

gener 19th, 2010

ANÈCDOTES DEL FRANQUISME

Posted in General by fuerza

En aquesta entrada he volgut parlar d’una xicoteta anècdota que va ocórrer a un company quan tot just s’havia alçat amb el poder Franco  la presència d’una noia aparentment mal físicament va trencar amb tots els esquemes que el meu amic s’havia fet.                                                                                                                                                                   Una llum pura ho il·lumina tot. La seva simple presència feia que tot canvies, que es veies la vida de forma diferent. S’havia que havia de protegir-la, de ser el seu cavaller. Donaria la seva pròpia existència, el que era, tot el seu ser, per a que aquella meravella es preserves. Per a que cap mal la toques. Al principi no li paregué tan important. Una missió rutinària. Portar-la a un lloc segur. Tenia tota l’aparença de ser un passeig normal. Missió? Qui parla de missió? Ni que fos agent o alguna cosa per l’estil, no que va. Simplement era un xic al qual li havien demanat el favor de acompanyar a una neboda fins a la casa del seu pare. Corrien rumors de que alguna cosa conspirava contra ells. Però res greu. Ell pensà que aquella era la típica xica rica  que es creia la reina del mon pel simple fet de tindre diners. EL seu pare era a mic de l’oncle de la xica i estant de visita li feu eixa proposició. No sabia quan li anava a canviar la vida aquella nit. No podia ni arribar que donaria la vida per ella si fes falta. El problema es que ho fa, i no l’importa es sacrificarà per ella.

El passeig començà tranquil·lament, no parlaven molt, no hi havia confiança. Així i tot una espurna s’encengué al seu cor. Foren els seus ulls, brillants i purs, denotaven una alegria natural, una bondat absoluta, una font de llum vertadera. Però alhora, relaxaven una tristesa profunda, un malestar general, com si estigues estaiada se la seva apropia existència. Peria que ella es trobava com ell. Ella hi vivia força lluny. En un de tants cantons hi aparegué un xic amb un arma a les mans. Els apuntà. Exigí que li entregues a la xica, que sinó ho passarien molt mal els dos. Que el seu cap sols volia a la xica. Alguna cosa es despertà al seu interior. Tenia que protegir-la encara que fos a costa de la seva vida. No podia permetre que aquell ser tan pur i trists de naturalesa alegre hi prengués mal. Es col·loca entre l’arma de foc i la xica. Agafà l’arma i posà la boca del canó a prop del seu cor.

No sabia com s’havien transformat els seus ulls, però el malvat si. Li agafa por. No disparà. No es sap ben be que va veure, però alguna cosa li digué que aquell misteriós xic protegiria la xica fins al final. Se n’anà corrents.

gener 19th, 2010

SENTIMENTS

Posted in General by fuerza

He volgut parlar dels sentiments, però dels sentiments  per a poder eixir més enllà de tots els desastres ocasionats per la guerra i visiblement vistos a la postguerra, època de la qual es parla en aquest llibre.

La llum de l’esperança. Que bonica paraula. Però es la pura realitat, per molt que ho neguem. Es l’esperança el que ens fa viure. Esperança en un futur millor, en que tot canviarà algun dia. En que la situació canviarà si va mal o que no canviarà si va be. Es l’esperança junt al nostre valor i la nostra força de voluntat el que ens fa seguir avançant. Tot aquell que perda l’esperança i el sentit de la vida per complet deixarà de ser humà per a transformar-se ne un monstre sense sentiments dominat per l Aràbia. Inclús quan estem deprimits podem a aconseguir veure una eixida un focus de llum, encara que no siguem conscients, encara que el dolor i la tristesa tinga mes força, inconscientment tenim esperança. Per que sinó que ens queda? No res, no li trobaríem sentit a la nostra existència, de que ens serviria, estaríem ni morts ni vius, estaríem atrapats. Sense descansar i sens viure. Això genera malestar i violència, quan mes es perd l’esperança mes agressiu es torna u. Es la veritat. Hi ha diferents tipus d’agressivitat, es clar, però la desesperança acaba en violència. I aquest violència engendra mes violència. Per que si u es violent i comença  a assetjar als altres aquests també reaccionaran violentament. Es la nostra natura humana. El que passa es que la nostra racionalitat ens permet controlar-nos. O això o provoquem una guerra. I que saps? Que acaben sofrint tant innocents com culpables. Per que tenen que sofrir gent innocent? Però és que la gent no ho pensa? No pensa que les seves accions poden provocar sofriment, que els guerres no solucionen res? No ho entenc, per que tenim que guerrejar? Tot es sofriment,  els dos bans tenen familiars que moren a la guerra, els dos bans sofreixen, i pa que? Per a que quatre tipus imbecils estiguen agust. La gent del poble no vol guerra, vol viure en pau i tranquil·litat, O això espere jo. Per tant per que s’han d’anar a molestar? Hauríem de tindre tots una mínima educació, però això es molt difícil per molts motius.

gener 19th, 2010

El territori valencià 2

Posted in General by fuerza

Aquesta tercera entrada vull dedicar-la al punt de partida de formació del país. El país valencià, nascut de la conquista cristiana d’una part de l’antic Xarc  al-Andalus i de la voluntat que tenia el nostre Conqueridor de crear un nou regne i que fora autònom, independentment dels altres estats de la corona que hi havia. Com be vaig dir a l’anterior comentari tot és mes producte de la historia que de la geografia, i les seues fronteres, definides per l’avanç militar i pels tractats amb altres regnes que no  coincidien.

La formació del país valencià ha estat doncs un simple fet no una historia conjunta ni unitària. Tampoc  la conquista cristiana, per molt que altres autors s’empenyen  no ha comporta cap creació de cap regne. Les terres valencianes podien haver estat simplement incorporades a un dels dos estats de la corona d’Aragó la qual cosa pareix ser que encara hi ha gent que no ha entès. El regne valencià era doncs com un dels altres regnes cristians de la península, un producte de la conquista, de l’ocupació i la reordenació dels petits bocins en que havia anat erosionant-se l’armadura unitària d’al-Andalus

desembre 10th, 2009

INICI A UN MÓN DE REFLEXIÓ

Posted in General by fuerza

El motiu d’aquets blog és parlar de les reflexions de Josep Pla, tant al seu Quadern Gris com al llibre de la meva elecció que és diu Notes del Capvesprol. A part de parlar de les reflexions que té Pla sobre la vida i sobre la pròpia existència, parlaré de els meves pròpies reflexions. I encara més. Us convide a tots vosaltres, companys i amics, per a què exposeu les vostres opinions i les vostres reflexions. Per que com bé es sap, les penes compartides hi són menors. Per que la vida està plena de problemes, o ben mirat, la vida és un problema? No som els propis humans els que la compliquem? Si realment les funcions de la vida son bàsiques i entre elles està el de la supervivència. És la nostra intel·ligència la que ens fa pensar, reflexionar sobre les coses i actuar en conseqüència. Nosaltres som qui ens compliquem la vida, però que seriem sense aquesta complicació? Realment el que ens fa ser humans son eixes petites o grans complicacions. Complicacions que ens fan viure mes intensament la vida o que ens aboquen irremediablement al abisme sinó no aprenem a fer-les front. Hem d’enfrontar-nos a les nostres pròpies pors, als nostres temors. No hem de tirar-nos mai enrere. Mai! Si no hem begut oli. Ens frustrarem. Hi ha que tindre la confiança en u mateix ben alta. I mai defallir en els moments de màxim terror. Tirar cap endavant, encara que el camí siga fosc. Per que si confiem en nosaltres i en els nostres amics i familiars, aconseguirem eixir a la llum. Una llum que ens guiarà durant un cert temps, per que la vida humana sempre torna als carrerons foscos. Però es en els moments de llum quan hem de adquirir experiència i sensacions positives, per a quan caminem entre la foscor, eixos records ens ajuden a sobreviure i a resoldre situacions. Per això mateix, per a guanyar experiència, jo i tots vosaltres, voldria compartir les meves opinions, les meves reflexions, els meus temors. Per que així, al compartir, se si el meu punt de vista podria ser una mica erroni i així aprenc. Per que una cosa molt important en la nostra vida es saber aprendre dels errors, però quasi igual de important, o més, és primerament reconèixer-los. Perquè sinó els reconeguem no aprendrem i per tant tota la feina seria de bades.

Per concloure dir que des que faig assaig, m‘he adonat que reflexionar sobre la vida i sobre les emocions és una aventura molt interessant. Recórrer els camins de la ment humana i analitzar-los, es torna una feina molt interessant. Però primer em de conèixer-nos a nosaltres mateixos i això és el més difícil. Moltes gràcies pel vostre temps.